Com ja sabem, viure en família és molt important, ja que normalment l'entorn familiar afegeix efectes positius a les persones que constitueixen aquest grup.
Normalment les famílies extenses estan constituïdes a més dels pares i els fills, per exemple: per un avi o àvia, un oncle, una tia... En el cas de la meva família no és aquest, ja que està constituïda per la meva mare, el meu pare, el meu germà, les meves dues germanes i jo.
El meu pare és el cap de família. És ell qui té la última paraula en una decisió relacionada amb cada individu de la família. Podríem dir que la meva mare és "subcap" del meu pare, però ella també té la última paraula en depèn de quines situacions, mes la seva opinió és molt important en tot!
Sense aquests dos membres no puc imaginar la meva vida, sigui com sigui. Ara bé, sense els meus germans... és possible, més bé... preferible.
La primera persona que desitjaria no haver existit en la meva vida és el meu germà. Té 14 anys, però ja es creu que en té 18. Moltes vegades ens barallem, i també es xiva molt de mi, i això no m'agrada gens (la veritat és que li torno igualment).
La meva vida estaria molt bé sense el meu germà, i també sense les meves germanes, però tot i així mai m'he imaginat sense els meus germans a casa, és que quan falta algú la casa queda totalment avorrida i no m'agradaria pas, tot i que a vegades desitjo que no existissin!!
La veritat és que moltes vegades m'he imaginat com seria la meva casa amb més persones. Per exemple que amb els meus avis visquessin amb nosaltres (que me'ls estimo moltíssim), o algun oncle o tia, ... seria diferent i divertit. El motiu principal perquè m'ho imagini és que sé que les persones que he enunciat anteriorment són molt bones i em cuidarien molt bé. La casa sempre estaria plena, així no tindria que fer moltes de les feines de la casa, no seria l'única que m'ocuparia dels meus germans, i de la casa, perquè actualment estic fent més del que hauria de fer.... Ens riuriem molt, ens podriem repartir les feines de casa, jo estaria més "mimada" perquè sé que aquests m'estimen molt, ja que els tracto molt bé i sempre em diuen "la sàvia de la família" perquè saben que sóc molt responsable. Potser fins i tot tindria més llibertat...
dissabte, 15 de maig del 2010
13.- LA LLEI DE DEPENDÈNCIA
1.- La llei de promoció de la Autonomia Personal y Atenció a les persones en situació de dependència i a les famílies d'Espanya, més coneguda com "La Llei de Dependència".
La llei va ser aprovada el 5 de març del 2006 pel president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero, en una acte públic. El 20 d'abril del 2006 va ser aprovada pel Consell de Ministres, i el 30 de novembre del 2006 va ser aprovada de forma definitiva en el Ple del Congrès dels diputats amb una àmplia majoria.
La llei va ser aprovada el 5 de març del 2006 pel president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero, en una acte públic. El 20 d'abril del 2006 va ser aprovada pel Consell de Ministres, i el 30 de novembre del 2006 va ser aprovada de forma definitiva en el Ple del Congrès dels diputats amb una àmplia majoria.
2.- El Sistema per a l’Autonomia i Atenció a la dependència.
El Sistema per a l’Autonomia i Atenció a la Dependència es constitueix amb l’objectiu de
promoure l’autonomia personal i garantir l’atenció i protecció a les persones en situació
de dependència a tot el territori de l’Estat espanyol amb la col·laboració i participació de
totes les Administracions Públiques en l’exercici de les seves competències. El Sistema
a més es configurarà com una xarxa d’utilització pública que integra, de forma
coordinada, centres i serveis, públics i privats degudament acreditats (Article 6)
Es crearà el Consejo Territorial del Sistema para la Autonomia y Atención a la
dependencia com a instrument de cooperació per a l’articulació del Sistema i estarà
format per l’Administración General del Estado, les Comunitats Autònomes i les Entitats
Locals. (Articles 8 a 12)
3.- Definicions clau.
Autonomia és la capacitat de controlar, afrontar, i prendre, per iniciativa pròpia,
decisions personals sobre com viure d’acord a les normes i preferències pròpies així
com de desenvolupar les activitats bàsiques de la vida diària. (Article 2.1)
Dependència és l’estat de caràcter permanent en el que es troben les persones que, per raons derivades de l’edat, malaltia o discapacitat, i lligades a la falta d’autonomia física, mental, intel·lectual o sensorial, precisen de l’atenció d’una o altres persones o ajudes importants per a la realització de les activitats bàsiques de la vida diària o, en el cas de les persones amb discapacitat intel·lectual o malaltia mental, d’altres ajudes per a la seva autonomia personal. (Article 2.2) Activitats bàsiques de la vida diària són aquelles que permeten a la persona desenvolupar-se amb un mínim d’autonomia i independència, tal com: la cura personal, les activitats domèstiques bàsiques, la mobilitat essencial, reconèixer persones i objectes, orientar-se, entendre i executar ordres o tasques senzilles. (Article 2.3)
4.- Requisits per a ser beneficiari. Seran titulars dels drets establerts a la llei els espanyols que compleixin els següents requisits: • Trobar-se en situació de dependència en alguns dels graus establerts. • Residir al territori espanyol i haver-ho fet durant cinc anys, dels quals dos hauran de ser immediatament anteriors a la data de presentació de la sol·licitud. Per als menors de 5 anys el període de residència s’exigirà al qui tingui la guarda i custòdia. Les persones que reunint els requisits anteriors, no tinguin la residència espanyola es regiran per la llei orgànica 4/2000 de l’11 de gener sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya i la seva integració social en els tractats internacionals i als convenis que s’estableixin en el seu país d’origen. El Govern podrà establir mesures de protecció en favor dels espanyols no residents a Espanya. El Govern establirà, previ acord amb el Consejo Territorial del Sistema parala
Autonomia y Atención a la Dependencia , les condicions d’accés al Sistema per a
l’Atenció a la dependència dels emigrants espanyols retornats. (Article 5)
5.- Valoració de dependència. Graus de dependència. El Barem El grau i nivell de dependència es determinaran mitjançant l’aplicació del barem acordat pel Consejo Territorial del Sistema parala Autonomia y Atención la Dependencia. I
que s’haurà aprovat pel Govern mitjançant Reial Decret.
El barem establirà els criteris objectius de valoració del grau d’autonomia de la persona,
de la seva capacitat per a realitzar les activitats bàsiques de la vida diària, els intervals
de puntuació per a cadascun dels graus i nivells de dependència i el protocol amb els
procediments i tècniques a seguir per a la valoració de les aptituds observades.
Els tres graus de dependència es classificaran en dos nivells en funció de l’autonomia
de les persones i de la intensitat de les cures que requereix. (Article 26)
Grau I. Dependència Moderada: quan la persona necessita ajuda per a realitzar varies
de les Activitats Bàsiques de la vida diària, al menys una vegada al dia o te necessitats
d’ajuda intermitent o limitada per a la seva autonomia personal.
Grau II. Dependència Severa: quan la persona necessita ajuda per a realitzar varies de
les Activitats Bàsiques de la vida diària dos o tres vegades al dia, però no requereix la
presència permanent d’un cuidador o te necessitats d’ajuda extensa per a la seva
autonomia personal.
Grau III. Gran Dependència. Quan la persona necessita ajuda per a realitzar varies de
les activitats bàsiques d ela vida diària varies vegades al dia i, per la seva pèrdua total
d’autonomia mental o física, necessita la presència indispensable i contínua d’una altre
persona o té necessitat d’ajuda generalitzada per a la seva autonomia personal.
Les diferents Comunitats Autònomes determinaran els òrgans de valoració de la situació
de dependència que emetran el dictamen sobre el grau i nivell de dependència amb
especificació de les cures que la persona pugui requerir.
Aquests òrgans de valoració tindran en compte a més els informes sobre la salut i
l’entorn en el que viu el sol·licitant, així com les ajudes tècniques, òrtesis i pròtesis que
en el seu cas li hagin estat prescrites. (Article 27)
Dependència és l’estat de caràcter permanent en el que es troben les persones que, per raons derivades de l’edat, malaltia o discapacitat, i lligades a la falta d’autonomia física, mental, intel·lectual o sensorial, precisen de l’atenció d’una o altres persones o ajudes importants per a la realització de les activitats bàsiques de la vida diària o, en el cas de les persones amb discapacitat intel·lectual o malaltia mental, d’altres ajudes per a la seva autonomia personal. (Article 2.2) Activitats bàsiques de la vida diària són aquelles que permeten a la persona desenvolupar-se amb un mínim d’autonomia i independència, tal com: la cura personal, les activitats domèstiques bàsiques, la mobilitat essencial, reconèixer persones i objectes, orientar-se, entendre i executar ordres o tasques senzilles. (Article 2.3)
4.- Requisits per a ser beneficiari. Seran titulars dels drets establerts a la llei els espanyols que compleixin els següents requisits: • Trobar-se en situació de dependència en alguns dels graus establerts. • Residir al territori espanyol i haver-ho fet durant cinc anys, dels quals dos hauran de ser immediatament anteriors a la data de presentació de la sol·licitud. Per als menors de 5 anys el període de residència s’exigirà al qui tingui la guarda i custòdia. Les persones que reunint els requisits anteriors, no tinguin la residència espanyola es regiran per la llei orgànica 4/2000 de l’11 de gener sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya i la seva integració social en els tractats internacionals i als convenis que s’estableixin en el seu país d’origen. El Govern podrà establir mesures de protecció en favor dels espanyols no residents a Espanya. El Govern establirà, previ acord amb el Consejo Territorial del Sistema para
Autonomia
5.- Valoració de dependència. Graus de dependència. El Barem El grau i nivell de dependència es determinaran mitjançant l’aplicació del barem acordat pel Consejo Territorial del Sistema para
dimarts, 4 de maig del 2010
12.- EL DIVORCI
Quan un matrimoni es vol divorciar, té tot el dret a fer-ho legalment. Normalment això no hauria de perjudicar a ningú dels que es volen divorciar, sinó que portaria avantatges, ja que si es volen divorciar hauria de ser per alguna raó important. Però clar, això es podria efectuar fàcilment si són només les dues persones, i no hi ha criatures entre aquestes dues; però en l'existència dels fills, la situació es complica més.
Com hem dit abans a vegades les relacions entre un matrimoni poden arribar a ser insoportables, per això és millor separar-se i divorciar-se, mes queda pendent el tema dels fills.
Sovint els pares es preocupen per aquest tema (altres no), i es pregunten per si els perjudiquen amb els diferents comportaments que tenen, i això ho valorem positivament.
En la meva opinió crec que s'ha d'intentar "aguantar" i tirar endavant, perquè el fet de que els pares es divorciïn afecta als fills sentimentalment de manera negativa, i al lloc d'això apareixen problemes psicològics i fins i tot socials. Però si es veuen baralles entre els pares, s'escolten insults entre ells, etc, això encara afecta més al nen que hi ha a casa, i en aquest cas és millor separar-se l'un de l'altre i divorciar-se. Llavors queda pendent el tema de la relació entre els fills i els pares després del divorci.
Aquest tema s'ha de tractar amb molta cura, ja que no és una simple relació, sinó que pot influenciar molt en el fill, en aquell moment, o més tard.
Depèn de qui tingui la custòdia del fill o dels fills, la situació canvia una mica. Si la té la mare ella els ha de tractar amb molta atenció, i amabilitat, i sempre amb el sentiment maternal, els ha de parlar bé i tractar amb molta naturalesa. A més a més no m'agrada el comportament d'algunes mares, que en treure's la custòdia dels fills, aprofiten la situació per fer néixer un odi dels fills envers al seu pare, i dir que el motiu de que s'hagin separat és que el pare era un mal marit, i no es comportava com ho havia de fer, i això complica la relació entre el fill i el pare.
Si és el pare qui treu la custòdia dels fills, també el fet canvia una mica depèn de quin tipus de pare. Ell els ha d'intentar entendre, parlar amb ells, donar-los temps, fer sortides en què hi hagi un contacte amb els fills, ...
Però el fet important queda en que la relació entre els pares i els fills ha de ser molt bona i positiva. Per exemple: si la mare té el fill o els fills, el pare els ha d'anar a visitar, els ha de portar regals, els ha d'intentar entendre i ajudar si tenen algun problema, els ha de donar el sentiment d'un pare que es preocupa pels seus fills, ...; i si és el pare qui té el fill o els fills, la mare ha d'anar a visitar, podrien fer sortides junts en què es puguin relacionar durant un temps determinat, preocupar-se per ells, trucar-los, preguntar per les seves notes, ...
En conclusió els pares divorciats han de ser conscienciats de que tenen fills i de que els tenen que cuidar i saber entendre'ls, i és igual el fet de que estiguéssin separats.
Com hem dit abans a vegades les relacions entre un matrimoni poden arribar a ser insoportables, per això és millor separar-se i divorciar-se, mes queda pendent el tema dels fills.
Sovint els pares es preocupen per aquest tema (altres no), i es pregunten per si els perjudiquen amb els diferents comportaments que tenen, i això ho valorem positivament.
En la meva opinió crec que s'ha d'intentar "aguantar" i tirar endavant, perquè el fet de que els pares es divorciïn afecta als fills sentimentalment de manera negativa, i al lloc d'això apareixen problemes psicològics i fins i tot socials. Però si es veuen baralles entre els pares, s'escolten insults entre ells, etc, això encara afecta més al nen que hi ha a casa, i en aquest cas és millor separar-se l'un de l'altre i divorciar-se. Llavors queda pendent el tema de la relació entre els fills i els pares després del divorci.
Aquest tema s'ha de tractar amb molta cura, ja que no és una simple relació, sinó que pot influenciar molt en el fill, en aquell moment, o més tard.
Depèn de qui tingui la custòdia del fill o dels fills, la situació canvia una mica. Si la té la mare ella els ha de tractar amb molta atenció, i amabilitat, i sempre amb el sentiment maternal, els ha de parlar bé i tractar amb molta naturalesa. A més a més no m'agrada el comportament d'algunes mares, que en treure's la custòdia dels fills, aprofiten la situació per fer néixer un odi dels fills envers al seu pare, i dir que el motiu de que s'hagin separat és que el pare era un mal marit, i no es comportava com ho havia de fer, i això complica la relació entre el fill i el pare.
Si és el pare qui treu la custòdia dels fills, també el fet canvia una mica depèn de quin tipus de pare. Ell els ha d'intentar entendre, parlar amb ells, donar-los temps, fer sortides en què hi hagi un contacte amb els fills, ...
Però el fet important queda en que la relació entre els pares i els fills ha de ser molt bona i positiva. Per exemple: si la mare té el fill o els fills, el pare els ha d'anar a visitar, els ha de portar regals, els ha d'intentar entendre i ajudar si tenen algun problema, els ha de donar el sentiment d'un pare que es preocupa pels seus fills, ...; i si és el pare qui té el fill o els fills, la mare ha d'anar a visitar, podrien fer sortides junts en què es puguin relacionar durant un temps determinat, preocupar-se per ells, trucar-los, preguntar per les seves notes, ...
En conclusió els pares divorciats han de ser conscienciats de que tenen fills i de que els tenen que cuidar i saber entendre'ls, i és igual el fet de que estiguéssin separats.
divendres, 23 d’abril del 2010
11.- LA LLIURE ELECCIÓ
Quan parlem de la lliure elecció, ens referim a que les persones, siguin del sexe femení o masculí, són lliures de triar la persona amb qui volen formar un matrimoni. A continuació tenim l'article 16 de la Declaració Universal dels Drets Humans, que fa referència a la lliure elecció:
Article 16
1. Els homes i les dones, a partir de l'edat núbil, tenen dret, sense cap restricció per motius
de raça, nacionalitat o religió, a casar-se i a fundar una família. Gaudiran de drets iguals
pel que fa al casament, durant el matrimoni i en la seva dissolució.
2. Només es realitzarà el casament amb el lliure i ple consentiment dels futurs esposos.
3. La família és l'element natural i fonamental de la societat i té dret a la protecció de la
societat i de l'Estat.
Pel que fa al compliment d'aquest article a Espanya, crec que es compleix en la majoria de les zones, ja actualment no veiem tants casos d'incompliment. No obtant això, en molts altres països no es compleix, ja que en molts d'aquests els pares tenen un paper principal, i els fills sempre han de ser obedients, sinó es consideren mal criats, i que ha han sortit del control dels pares, especialment les noies. En aquests països, arriben els casos fins que les noies no veuen el suposat marit fins el dia del casament. Amb aquest comportament estic completament i radicalment en contra. Tot i així, conec casos que els va molt bé la vida després de que s'hagin casat de la manera que he comentat anteriorment, és a dir, que no sempre té resultats negatius.
Crec que els països que tenen aquest tipus de "problema", haurien d'adoptar mesures més resistents que les que fan ara, per impedir aquest tipus d' "esclavitud" de la lliure elecció de les persones, per triar la parella, que suposadament, ha de durar tota la vida (o en la meva opinió tota l'eternitat). Però moltes vegades, aquests països passen de llarg d'aquestes situacions, i no les dónen importància. Però en realitat mereixen que les féssin cas, i que hi actuïn amb tota la responsabilitat, i sobre tot, conscienciar els pares.
La religió cristiana no admet matrimonis homosexuals, ni tampoc la musulmana, i diuen que és un pecat molt gros, i que mereix la pena de mort.
Un cas que va passar al marroc, va ser que dues persones homosexuals es van ajuntar, millor dit amagar-se de l'estat, perquè hi està prohibit formar matrimonis homosexuals. En ser descoberts, van ser jutjats amb pena de mort, i tot l'estat hi va estar d'acord. Per mi, va ser una injustícia molt greu, de què tard o aviat s'arrepentiràn.
Article 16
1. Els homes i les dones, a partir de l'edat núbil, tenen dret, sense cap restricció per motius
de raça, nacionalitat o religió, a casar-se i a fundar una família. Gaudiran de drets iguals
pel que fa al casament, durant el matrimoni i en la seva dissolució.
2. Només es realitzarà el casament amb el lliure i ple consentiment dels futurs esposos.
3. La família és l'element natural i fonamental de la societat i té dret a la protecció de la
societat i de l'Estat.
Pel que fa al compliment d'aquest article a Espanya, crec que es compleix en la majoria de les zones, ja actualment no veiem tants casos d'incompliment. No obtant això, en molts altres països no es compleix, ja que en molts d'aquests els pares tenen un paper principal, i els fills sempre han de ser obedients, sinó es consideren mal criats, i que ha han sortit del control dels pares, especialment les noies. En aquests països, arriben els casos fins que les noies no veuen el suposat marit fins el dia del casament. Amb aquest comportament estic completament i radicalment en contra. Tot i així, conec casos que els va molt bé la vida després de que s'hagin casat de la manera que he comentat anteriorment, és a dir, que no sempre té resultats negatius.
Crec que els països que tenen aquest tipus de "problema", haurien d'adoptar mesures més resistents que les que fan ara, per impedir aquest tipus d' "esclavitud" de la lliure elecció de les persones, per triar la parella, que suposadament, ha de durar tota la vida (o en la meva opinió tota l'eternitat). Però moltes vegades, aquests països passen de llarg d'aquestes situacions, i no les dónen importància. Però en realitat mereixen que les féssin cas, i que hi actuïn amb tota la responsabilitat, i sobre tot, conscienciar els pares.
La religió cristiana no admet matrimonis homosexuals, ni tampoc la musulmana, i diuen que és un pecat molt gros, i que mereix la pena de mort.
Un cas que va passar al marroc, va ser que dues persones homosexuals es van ajuntar, millor dit amagar-se de l'estat, perquè hi està prohibit formar matrimonis homosexuals. En ser descoberts, van ser jutjats amb pena de mort, i tot l'estat hi va estar d'acord. Per mi, va ser una injustícia molt greu, de què tard o aviat s'arrepentiràn.
divendres, 16 d’abril del 2010
10.- MATRIMONIS HOMOSEXUALS a Espanya
Actualment, el matrimoni homosexual és totalment legal a vuit països: Bèlgica, el Canadà, Noruega, Espanya, Portugal, els Països Baixonsr Estat a legalitzar el matrimoni homosexual, Espanya va ser el primer Estat a reconèixer-ne tots els drets, incloent-hi el dret d'adopció, sota els mateixos termes i sota la mateixa llei.
Són legals en Espanya des del 3 de juliol del 2005. Aquests matrimonis poden adoptar i tenir fills en les mateixes condicions que un matrimoni heterosexuals des de la sortida d'aquesta llei.
En la meva opinió personal, crec que cada persona té el dret de triar la persona amb qui vol formar un matrimoni, i això no ha de dependre de que si és del sexe femení o masculí, ja que majoritàriament, la tria es fa a través un procès psicològic, i no perquè la persona hagi decidit formar un matrimoni amb el mateix sexe.
Però per tenir fills, ja no estic gaire d'acord (ja siguin adoptats, o d'una persona de la parella); ja que el fill tard o aviat preguntarà per la raò de tenir dos pares del mateix sexe, tot i que el comportament d'un potser serà com més matern, o de tots dos, o d'un més patern. Però si decideixen tenir fills, i estan conscients de la responsabilitat i l'obligació que els portarà, i ja tenen una estratègia per fer-ho, ho toleraria. Però sempre ha de ser una opció personal, tot i que la meva cultura no ho accepta de cap de les maneres, i castiga la gent que ho fa.
Són legals en Espanya des del 3 de juliol del 2005. Aquests matrimonis poden adoptar i tenir fills en les mateixes condicions que un matrimoni heterosexuals des de la sortida d'aquesta llei.
En la meva opinió personal, crec que cada persona té el dret de triar la persona amb qui vol formar un matrimoni, i això no ha de dependre de que si és del sexe femení o masculí, ja que majoritàriament, la tria es fa a través un procès psicològic, i no perquè la persona hagi decidit formar un matrimoni amb el mateix sexe.
Però per tenir fills, ja no estic gaire d'acord (ja siguin adoptats, o d'una persona de la parella); ja que el fill tard o aviat preguntarà per la raò de tenir dos pares del mateix sexe, tot i que el comportament d'un potser serà com més matern, o de tots dos, o d'un més patern. Però si decideixen tenir fills, i estan conscients de la responsabilitat i l'obligació que els portarà, i ja tenen una estratègia per fer-ho, ho toleraria. Però sempre ha de ser una opció personal, tot i que la meva cultura no ho accepta de cap de les maneres, i castiga la gent que ho fa.
dijous, 15 d’abril del 2010
9.- LA POLIGÀMIA I LES CONDICONS PER CASAR-SE
La legislació en la majoria dels països occidentals, no reconeixen el matrimoni polígam (incloent Espanya). No obstant això, part dels Estats Units encara criminalitza estils de vida polígama per lleis originades en postures anti-mormóniques, però que avui difícilment es fan complir.
Però en els països islàmics, sí que és permés el cas de políginia ( un marit amb més d'una dona, i no al revès), degut a que els musulmans consideren que un home té el dret de fer-ho, per raons religioses i ètiques.
Ara anem a parlar del matrimoni:
-Què és el matrimoni?
(1)EMANCIPATS: els que ja no viuen amb els pares, i que tampoc depenen econòmicament d'ells. Aquests han de tenir més de 14 anys, i menys de 18 anys. Els que tenen entre 14 i 16 anys, perquè es puguin emancipar, han de ser aprovats pel jutge, i els pares els han d'autoritzar. No obstant això, el jutge té la decisió final. Els que tenen entre 16 i 18 anys, només han de ser aprovats PELS PARES. El fet d'emancipar-se porta una gran responsabilitat a la persona, perquè a més de que ja no depèn dels pares, tindrà nous drets i noves obligacions com una persona major d'edat.
(2) Són dels qui descèn una persona. En fer un arbre geològic, són tots aquells que queden en línea recta amb la persona que es volgui casar, incloent aquells que sigui adoptats, perquè el jutge els considera parents en línea recta.
(3) ELS COL·LATERALS FINS EL TERCER GRAU: són els parents amb qui no et pots casar. Que són: oncles, ties, germans i germanes. Fins els oncles es considera de tercer grau, però fins els cosins, ja és de quart grau, o sigui que sí que et pots casar amb ells. En alguns casos el jutge decideix si és convenient casar-te amb alguns d'ells.
Però en els països islàmics, sí que és permés el cas de políginia ( un marit amb més d'una dona, i no al revès), degut a que els musulmans consideren que un home té el dret de fer-ho, per raons religioses i ètiques.
Ara anem a parlar del matrimoni:
-Què és el matrimoni?
És la unió de dues persones d'acord amb el que preveu la llei, per la qual es crea un vincle de vida en comú del què es deriven conseqüències jurídiques d'àmbit personal i econòmic.
Els cònjuges tenen en el matrimoni els mateixos drets i deures; han de respectar-se i ajudar-se mútuament i actuar en interès de la família.
-Qui pot contreure matrimoni?
Qualsevol ciutadà té dret a contreure matrimoni conforme a les disposicions que conté el Codi civil, tant dins com fora de l'Estat espanyol, davant de l'autoritat judicial o del funcionari designat o davant de l'alcalde autoritzat pel jutge, o en la forma religiosa legalment prevista.
No poden contreure matrimoni:
- Els menors d'edat no emancipats (1)
- Les persones que estiguin lligades amb vincle matrimonial
- Els parents en línia recta per consanguinitat o adopció (2)
- Els col·laterals per consanguinitat fins al tercer grau. Amb tot, el jutge de primera instància pot dispensar d'aquest impediment amb justa causa i a instància de part (3)
- Els condemnats com a autors o còmplices de la mort dolosa del cònjuge de qualsevol d'ells. No obstant això, el Ministeri de Justícia pot dispensar d'aquest impediment a instància de part.
(1)EMANCIPATS: els que ja no viuen amb els pares, i que tampoc depenen econòmicament d'ells. Aquests han de tenir més de 14 anys, i menys de 18 anys. Els que tenen entre 14 i 16 anys, perquè es puguin emancipar, han de ser aprovats pel jutge, i els pares els han d'autoritzar. No obstant això, el jutge té la decisió final. Els que tenen entre 16 i 18 anys, només han de ser aprovats PELS PARES. El fet d'emancipar-se porta una gran responsabilitat a la persona, perquè a més de que ja no depèn dels pares, tindrà nous drets i noves obligacions com una persona major d'edat.
(2) Són dels qui descèn una persona. En fer un arbre geològic, són tots aquells que queden en línea recta amb la persona que es volgui casar, incloent aquells que sigui adoptats, perquè el jutge els considera parents en línea recta.
(3) ELS COL·LATERALS FINS EL TERCER GRAU: són els parents amb qui no et pots casar. Que són: oncles, ties, germans i germanes. Fins els oncles es considera de tercer grau, però fins els cosins, ja és de quart grau, o sigui que sí que et pots casar amb ells. En alguns casos el jutge decideix si és convenient casar-te amb alguns d'ells.
dilluns, 29 de març del 2010
8.- SOCIALITZACIÓ
Tinc 40 anys, un fill de 14 anys i una filla de 5 anys. Una situació bastant difícil. Aquests fills han de rebre la millor educació possible, tan per part dels pares, com de l'escola.
La socialització és el procés mitjançant un individu adquireix les normes de conducta, els valors imperants i la cultura d'un determinat grup social. És de durada variable, però majoritàriament el procés es concentra en els primers anys de vida, quan hi ha més aprenentatge per imitació. Després queda integrat dintre l'educació.
La socialització és el procés mitjançant un individu adquireix les normes de conducta, els valors imperants i la cultura d'un determinat grup social. És de durada variable, però majoritàriament el procés es concentra en els primers anys de vida, quan hi ha més aprenentatge per imitació. Després queda integrat dintre l'educació.
Pel que fa a la nena de 5 anys, és més fàcil la seva socialització perquè encara és petita, s'hi pot influenciar i manipular més fàcilment. És molt important la meva figura, perquè a través d'aquesta li passo valors positius o negatius, depèn del meu comportament. Li intentaria donar tot el suport que podria, criar-la amb la millor manera,... També és molt important el tema de les amistats, perquè les amistats influeixen molt en el comportament de les persones, siguin grans o petites, però també li deixaria una marge de llibertat. Pel que fa als programes de televisió, podria controlar-la més que no pas a una persona major. Li determinaria els programes que pugui veure, i els que no, i sempre demanant la seva opinió. Li deixaria veure principalment programes infantils, didàctics,... amb la condició de que els miri en un lloc on jo la podria veure. També la deixaria conectar-se a internet amb un horari fix, i també la controlaria molt, perquè internet és un accés a tota la informació necessària, però també és un lloc molt perillós. El que tinc molt clar que faria segur és ser una amiga seva, la intentaria comprendre psicològicament, i ajudar-la en qualsevol fet que la preocupi. A l'escola sempre seguiria la seva actitud, les seves notes, els exàmens que li toquen per fer, ... També aniria temporalment a parlar amb la seva professora o professor per pregunta per la seva evolució. Un altre fet de què la majoria no se n'adonen, però que és molt important, és demanar la seva opinió de qualsevol tema relacionat amb la seva vida, o amb el seu entorn.
Quan parlem d'un fill de 14 anys, la situació canvia. Ja no tindria el mateix comportament com el que tenia amb la filla de 5 anys. La seva socialització dependria de la seva conformitat o rebuig als aspectes que a mi m'agradaria que assimilés per ser una bon ciutadà o persona. El tema de la televisió és una mica complicat, perquè li hauria de deixar una certa autonomia per triar els programes que més li interessen, però també controlar-lo perquè un adolescent sempre està en situació de canvi, ja sigui físic o psicològic. Amb l'ordinador ja no sabria què fer, perquè segur que tindria un a la seva habitació, i per instal·lar una càmera culta per controlar-lo ja no seria possible, però intentaria aconsellar-li els accessos que millor li podrien ajudar, i també li deixaria tenir una mica de llibertat personal. Sempre controlaria els progrés a l'escola, aniria a parlar amb el professors, ajudar-lo si necessita, preguntar per el seu comportament,... Pel que fa a les amistats, li deixaria llibertat per triar, amb la condició de que després el pugui controlar amb qui va, amb qui surt, a on van, què fan... perquè com he dit abans, les amistats influeixen en la persona amb un grau elevat. Amb aquest adolescent intentaria tenir més contacte, donar-li més temps,... perquè està experimentant canvis que el podrien afectar la resta de la seva vida, per això necessita que algú el vagi aconsellant el què és més correcte per ell, i el que no, intentar explicar-li les raons per les quals no és correcte. En fi, ser una amiga íntima a qui podria tenir una confiança total. Però penso que seria difícil socialitzar-lo en aquesta edat, perquè la cria s'ha de fer des de ben petit, i no fins a aquesta per raons de temps.
dilluns, 22 de març del 2010
7.- EL RACISME i l'etnocentrisme
Generalment el racisme es dóna en tots els llocs del món, independentment de la seva cultura, de les seves creences,... Per això tampoc és un fet anormal que es dongui el cas en el país que sigui.
Potser es dóna amb més freqüència als països més desenvolupats, perquè podriem dir que són més etnocèntrics , que només els agrada ser envoltats per la seva cultura, i que es creuen que són superiors,... I per manifestar el seu descontentament piquen, insulten, agredeixen...
Aquest conducte pot ser resultat de diversos factors, que enumeraré uns quants a continuació:
- La feina és una causa prou important perquè els autòctons es queixin. Com més immigrants hi hagin, com més dificultats per trobar feina. Perquè el principal objectiu dels immigrants és treballar, aconseguir diners, viure amb condicions... Tots aquests factors originen un cert malestar per les persones autòctones.
- Un altra causa que la considero importantíssima és "el desconeixement de la cultura dels immigrants, i els seus costums". Si no estan ben informats de la gent nova que arriba, no poden jutjar sobre ella.
- Creure's superiors a totes les altres cultures és una altra causa que deixa una certa distància entre els autòctons i els immigrants. Creuen que totes les altres cultures són inferiors a la seva.
- No volen que l'altra gent escampés la seva cultura, la seva religió, les seves idees... perquè creuen que aquestes podrien influir en la seva. També creuen que com aquests valors no haurien d'existir perquè els seus són els millors i els insuperables.
Tots aquests malentesos ( els dic així perquè la majoria ho són) es poden solucionar d'alguna manera.
Per trobar una solució s'han d'unir els dos bàndols, han de poder parlar, opinar i junts jutjar. S'han de poder respectar, i no estigmatitzar un bàndol per part de l'altre, i tampoc generalitzar. Un dels erros més greus que es cometen és basar-se en un exemple de l'altre grup, i tots els aspectes positius o negatius que té, passen a tot el grup.
Els immigrants també han de fer un esforç per arreglar la situació, no han de culpar tot als autòctons, i tampoc han de quedar marginats, i després dir que no els accepten.
Fer activitats en comú també seria una bona solució per apropar-se l'un a l'altre. Així es comparteixen sentiments, emocions, idees...
També és molt important treballar la tolerància amb els fills des de ben petits, així creixen amb la idea de ser tolerant amb qualsevol.
Potser es dóna amb més freqüència als països més desenvolupats, perquè podriem dir que són més etnocèntrics , que només els agrada ser envoltats per la seva cultura, i que es creuen que són superiors,... I per manifestar el seu descontentament piquen, insulten, agredeixen...
Aquest conducte pot ser resultat de diversos factors, que enumeraré uns quants a continuació:
- La feina és una causa prou important perquè els autòctons es queixin. Com més immigrants hi hagin, com més dificultats per trobar feina. Perquè el principal objectiu dels immigrants és treballar, aconseguir diners, viure amb condicions... Tots aquests factors originen un cert malestar per les persones autòctones.
- Un altra causa que la considero importantíssima és "el desconeixement de la cultura dels immigrants, i els seus costums". Si no estan ben informats de la gent nova que arriba, no poden jutjar sobre ella.
- Creure's superiors a totes les altres cultures és una altra causa que deixa una certa distància entre els autòctons i els immigrants. Creuen que totes les altres cultures són inferiors a la seva.
- No volen que l'altra gent escampés la seva cultura, la seva religió, les seves idees... perquè creuen que aquestes podrien influir en la seva. També creuen que com aquests valors no haurien d'existir perquè els seus són els millors i els insuperables.
Tots aquests malentesos ( els dic així perquè la majoria ho són) es poden solucionar d'alguna manera.
Per trobar una solució s'han d'unir els dos bàndols, han de poder parlar, opinar i junts jutjar. S'han de poder respectar, i no estigmatitzar un bàndol per part de l'altre, i tampoc generalitzar. Un dels erros més greus que es cometen és basar-se en un exemple de l'altre grup, i tots els aspectes positius o negatius que té, passen a tot el grup.
Els immigrants també han de fer un esforç per arreglar la situació, no han de culpar tot als autòctons, i tampoc han de quedar marginats, i després dir que no els accepten.
Fer activitats en comú també seria una bona solució per apropar-se l'un a l'altre. Així es comparteixen sentiments, emocions, idees...
També és molt important treballar la tolerància amb els fills des de ben petits, així creixen amb la idea de ser tolerant amb qualsevol.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)
