14.- UNA SITUACIÓ FAMILIAR DIFERENT...

Com ja sabem, viure en família és molt important, ja que normalment l'entorn familiar afegeix efectes positius a les persones que constitueixen aquest grup.
Normalment les famílies extenses estan constituïdes a més dels pares i els fills, per exemple: per un avi o àvia, un oncle, una tia... En el cas de la meva família no és aquest, ja que està constituïda per la meva mare, el meu pare, el meu germà, les meves dues germanes i jo.

El meu pare és el cap de família. És ell qui té la última paraula en una decisió relacionada amb cada individu de la família. Podríem dir que la meva mare és "subcap" del meu pare, però ella també té la última paraula en depèn de quines situacions, mes la seva opinió és molt important en tot!
Sense aquests dos membres no puc imaginar la meva vida, sigui com sigui. Ara bé, sense els meus germans... és possible, més bé... preferible.
La primera persona que desitjaria no haver existit en la meva vida és el meu germà. Té 14 anys, però ja es creu que en té 18. Moltes vegades ens barallem, i també es xiva molt de mi, i això no m'agrada gens (la veritat és que li torno igualment).
La meva vida estaria molt bé sense el meu germà, i també sense les meves germanes, però tot i així mai m'he imaginat sense els meus germans a casa, és que quan falta algú la casa queda totalment avorrida i no m'agradaria pas, tot i que a vegades desitjo que no existissin!!

La veritat és que moltes vegades m'he imaginat com seria la meva casa amb més persones. Per exemple que amb els meus avis visquessin amb nosaltres (que me'ls estimo moltíssim), o algun oncle o tia, ... seria diferent i divertit. El motiu principal perquè m'ho imagini és que sé que les persones que he enunciat anteriorment són molt bones i em cuidarien molt bé. La casa sempre estaria plena, així no tindria que fer moltes de les feines de la casa, no seria l'única que m'ocuparia dels meus germans, i de la casa, perquè actualment estic fent més del que hauria de fer.... Ens riuriem molt, ens podriem repartir les feines de casa, jo estaria més "mimada" perquè sé que aquests m'estimen molt, ja que els tracto molt bé i sempre em diuen "la sàvia de la família" perquè saben que sóc molt responsable. Potser fins i tot tindria més llibertat...

13.- LA LLEI DE DEPENDÈNCIA

1.- La llei de promoció de la Autonomia Personal y Atenció a les persones en situació de dependència i a les famílies d'Espanya, més coneguda com "La Llei de Dependència".
La llei va ser aprovada el 5 de març del 2006 pel president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero, en una acte públic. El 20 d'abril del 2006 va ser aprovada pel Consell de Ministres, i el 30 de novembre del 2006 va ser aprovada de forma definitiva en el Ple del Congrès dels diputats amb una àmplia majoria.

2.- El Sistema per a l’Autonomia i Atenció a la dependència. El Sistema per a l’Autonomia i Atenció a la Dependència es constitueix amb l’objectiu de promoure l’autonomia personal i garantir l’atenció i protecció a les persones en situació de dependència a tot el territori de l’Estat espanyol amb la col·laboració i participació de totes les Administracions Públiques en l’exercici de les seves competències. El Sistema a més es configurarà com una xarxa d’utilització pública que integra, de forma coordinada, centres i serveis, públics i privats degudament acreditats (Article 6) Es crearà el Consejo Territorial del Sistema para la Autonomia y Atención a la dependencia com a instrument de cooperació per a l’articulació del Sistema i estarà format per l’Administración General del Estado, les Comunitats Autònomes i les Entitats Locals. (Articles 8 a 12)

3.- Definicions clau. Autonomia és la capacitat de controlar, afrontar, i prendre, per iniciativa pròpia, decisions personals sobre com viure d’acord a les normes i preferències pròpies així com de desenvolupar les activitats bàsiques de la vida diària. (Article 2.1)
Dependència és l’estat de caràcter permanent en el que es troben les persones que, per raons derivades de l’edat, malaltia o discapacitat, i lligades a la falta d’autonomia física, mental, intel·lectual o sensorial, precisen de l’atenció d’una o altres persones o ajudes importants per a la realització de les activitats bàsiques de la vida diària o, en el cas de les persones amb discapacitat intel·lectual o malaltia mental, d’altres ajudes per a la seva autonomia personal. (Article 2.2) Activitats bàsiques de la vida diària són aquelles que permeten a la persona desenvolupar-se amb un mínim d’autonomia i independència, tal com: la cura personal, les activitats domèstiques bàsiques, la mobilitat essencial, reconèixer persones i objectes, orientar-se, entendre i executar ordres o tasques senzilles. (Article 2.3)
4.- Requisits per a ser beneficiari. Seran titulars dels drets establerts a la llei els espanyols que compleixin els següents requisits: • Trobar-se en situació de dependència en alguns dels graus establerts. • Residir al territori espanyol i haver-ho fet durant cinc anys, dels quals dos hauran de ser immediatament anteriors a la data de presentació de la sol·licitud. Per als menors de 5 anys el període de residència s’exigirà al qui tingui la guarda i custòdia. Les persones que reunint els requisits anteriors, no tinguin la residència espanyola es regiran per la llei orgànica 4/2000 de l’11 de gener sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya i la seva integració social en els tractats internacionals i als convenis que s’estableixin en el seu país d’origen. El Govern podrà establir mesures de protecció en favor dels espanyols no residents a Espanya. El Govern establirà, previ acord amb el Consejo Territorial del Sistema para la
Autonomia y Atención a la Dependencia, les condicions d’accés al Sistema per a l’Atenció a la dependència dels emigrants espanyols retornats. (Article 5)
5.- Valoració de dependència. Graus de dependència. El Barem El grau i nivell de dependència es determinaran mitjançant l’aplicació del barem acordat pel Consejo Territorial del Sistema para la Autonomia y Atención la Dependencia. I que s’haurà aprovat pel Govern mitjançant Reial Decret. El barem establirà els criteris objectius de valoració del grau d’autonomia de la persona, de la seva capacitat per a realitzar les activitats bàsiques de la vida diària, els intervals de puntuació per a cadascun dels graus i nivells de dependència i el protocol amb els procediments i tècniques a seguir per a la valoració de les aptituds observades. Els tres graus de dependència es classificaran en dos nivells en funció de l’autonomia de les persones i de la intensitat de les cures que requereix. (Article 26) Grau I. Dependència Moderada: quan la persona necessita ajuda per a realitzar varies de les Activitats Bàsiques de la vida diària, al menys una vegada al dia o te necessitats d’ajuda intermitent o limitada per a la seva autonomia personal. Grau II. Dependència Severa: quan la persona necessita ajuda per a realitzar varies de les Activitats Bàsiques de la vida diària dos o tres vegades al dia, però no requereix la presència permanent d’un cuidador o te necessitats d’ajuda extensa per a la seva autonomia personal. Grau III. Gran Dependència. Quan la persona necessita ajuda per a realitzar varies de les activitats bàsiques d ela vida diària varies vegades al dia i, per la seva pèrdua total d’autonomia mental o física, necessita la presència indispensable i contínua d’una altre persona o té necessitat d’ajuda generalitzada per a la seva autonomia personal. Les diferents Comunitats Autònomes determinaran els òrgans de valoració de la situació de dependència que emetran el dictamen sobre el grau i nivell de dependència amb especificació de les cures que la persona pugui requerir. Aquests òrgans de valoració tindran en compte a més els informes sobre la salut i l’entorn en el que viu el sol·licitant, així com les ajudes tècniques, òrtesis i pròtesis que en el seu cas li hagin estat prescrites. (Article 27)

12.- EL DIVORCI

Quan un matrimoni es vol divorciar, té tot el dret a fer-ho legalment. Normalment això no hauria de perjudicar a ningú dels que es volen divorciar, sinó que portaria avantatges, ja que si es volen divorciar hauria de ser per alguna raó important. Però clar, això es podria efectuar fàcilment si són només les dues persones, i no hi ha criatures entre aquestes dues; però en l'existència dels fills, la situació es complica més.

Com hem dit abans a vegades les relacions entre un matrimoni poden arribar a ser insoportables, per això és millor separar-se i divorciar-se, mes queda pendent el tema dels fills.
Sovint els pares es preocupen per aquest tema (altres no), i es pregunten per si els perjudiquen amb els diferents comportaments que tenen, i això ho valorem positivament.

En la meva opinió crec que s'ha d'intentar "aguantar" i tirar endavant, perquè el fet de que els pares es divorciïn afecta als fills sentimentalment de manera negativa, i al lloc d'això apareixen problemes psicològics i fins i tot socials. Però si es veuen baralles entre els pares, s'escolten insults entre ells, etc, això encara afecta més al nen que hi ha a casa, i en aquest cas és millor separar-se l'un de l'altre i divorciar-se. Llavors queda pendent el tema de la relació entre els fills i els pares després del divorci.
Aquest tema s'ha de tractar amb molta cura, ja que no és una simple relació, sinó que pot influenciar molt en el fill, en aquell moment, o més tard.
Depèn de qui tingui la custòdia del fill o dels fills, la situació canvia una mica. Si la té la mare ella els ha de tractar amb molta atenció, i amabilitat, i sempre amb el sentiment maternal, els ha de parlar bé i tractar amb molta naturalesa. A més a més no m'agrada el comportament d'algunes mares, que en treure's la custòdia dels fills, aprofiten la situació per fer néixer un odi dels fills envers al seu pare, i dir que el motiu de que s'hagin separat és que el pare era un mal marit, i no es comportava com ho havia de fer, i això complica la relació entre el fill i el pare.
Si és el pare qui treu la custòdia dels fills, també el fet canvia una mica depèn de quin tipus de pare. Ell els ha d'intentar entendre, parlar amb ells, donar-los temps, fer sortides en què hi hagi un contacte amb els fills, ...
Però el fet important queda en que la relació entre els pares i els fills ha de ser molt bona i positiva. Per exemple: si la mare té el fill o els fills, el pare els ha d'anar a visitar, els ha de portar regals, els ha d'intentar entendre i ajudar si tenen algun problema, els ha de donar el sentiment d'un pare que es preocupa pels seus fills, ...; i si és el pare qui té el fill o els fills, la mare ha d'anar a visitar, podrien fer sortides junts en què es puguin relacionar durant un temps determinat, preocupar-se per ells, trucar-los, preguntar per les seves notes, ...

En conclusió els pares divorciats han de ser conscienciats de que tenen fills i de que els tenen que cuidar i saber entendre'ls, i és igual el fet de que estiguéssin separats.